Fins a desbordar el seu món
Nosaltres sabem que els feixistes sempre han estat aquí. Encara que ara se’ls senti més, encara que ara siguin més. Tot i que cada vegada apareguin de manera més recurrent i descarnada en els nostres algorismes, en els nostres centres de treball, a les nostres cases, als nostres parcs, en els nostres passejos. Pensem en els feixistes i en els socialdemòcrates que els emparen i sentim ràbia. Ens adonem, cada dia, de com la seva missió —com sempre ha estat— no és només la nostra censura, sinó que sobretot és coacció: és la imposició sistèmica per a existir dins dels seus marcs, de les seves lleis, dels seus discursos.
Encara que nosaltres, les dones treballadores, mai encaixarem en aquests límits. Des de l’esquerra institucional fins a les postures encara més reaccionàries, s’omplen la boca amb el que, segons ells, «som les dones». Ens defineixen un tipus de cos, una manera de vestir, una sexualitat molt concreta, uns oficis que, pel que sembla, ens dignifiquen.
Però nosaltres no hi tenim cabuda. En aquests límits tan rígids, en el seu estret imaginari, nosaltres no hi som. Perquè som les que han eliminat de la història, dels relats, com si mai haguéssim tingut agència, com si no haguéssim pres cap decisió ni significat cap canvi. Som cossos que es cuiden, a si mateixes, al marge de les seves mirades inquisidores, només per la nostra salut i el nostre gaudi. Som cossos que canvien al seu gust i s’engalanen si volen, però no com ells voldrien. I que defensen la seva identitat, la seva expressió, la seva manera d’estar en el món.
Els nostres cossos també cuiden i sostenen i acompanyen i són cuidats, sostinguts i acompanyats per les que són com nosaltres.
I combinem tot aquest treball reproductiu amb el treball productiu condemnant la nostra salut per culpa d’aquest sistema miserable. També algunes som migrants i s’agiten perquè, tal vegada, el nostre color de pell o alguna de les nostres expressions culturals, a parer seu, els ataca. I som les boges, les exagerades; les frígides o les que van desitjar massa; les que parlen massa fort o les que sempre callen. Perquè algunes som mares, potser felices, però també som les penedides, i, segur, les cansades, perquè la criança mai va ser compatible amb aquest sistema que ens asfixia. I altres som nenes, encara que la crueltat de tants i el seu immens poder ens robi a vegades la infància. I som filles, nebodes, àvies, ties o cap d’aquestes coses.
Som les que, dia rere dia, infatigables, posem en pràctica el suport mutu per a no deixar-nos caure les unes a les altres. Ens donem les mans i ens les oferim, per més que ens tanquin, com a les companyes de La Suiza; per més que les seves mirades ens assenyalin, ens expulsin, ens ofeguin.
Sabem que la història no és lineal i que els drets adquirits cal defensar-los. I que en podem conquerir de nous, perquè organitzades no poden amb nosaltres. L’antifeixisme, no obstant això, sí que ens defineix. Així que avui, com sempre, ens tindran al davant.
Fins que fem vessar el seu món. I l’enderrocarem fins a construir el nostre, el nou, en el qual sabem que totes hi tenim cabuda. Aquest 8M, com cada dia, continuarem lluitant.