Avui s’ha fet pública la notícia sobre l’acord que han signat CCOO i UGT (part de la mesa de negociació) amb el Departament d’Educació. Ho han fet a l’esquena dels altres sindicats amb qui teòricament havien apostat per la unitat sindical i, sobretot, a l’esquena de totes les treballadores que hem iniciat un nou cicle de mobilitzacions a l’educació pública i que no acceptem les engrunes que suposa aquest “pacte”.
Moltes veus assenyalen que aquest moviment de desmobilització sindical de CCOO i UGT és fruit de la mala voluntat d’aquests dos sindicats: que “són uns venuts” i que actuen com a corretja de transmissió del govern “socialista”.
A la CNT creiem que això és cert, però també sabem que és només una veritat a mitges. Si algun dia volem canviar realment aquesta situació, cal assenyalar-ne la causa completa i no quedar-nos només en la superfície. Si no, correm el risc d’esdevenir els nous sindicats de la patronal, tal com avui ens han confirmat que són CCOO i UGT.
El problema no és només qui signa: és el model sindical
El model sindical que patim les treballadores de l’Estat espanyol avui en dia (el model de representació unitària) és una conseqüència directa dels anomenats Pactes de la Moncloa durant la transició, i hereu del sistema d’eleccions sindicals del sindicat vertical franquista. Avui se’ns crida a les treballadores a votar a les eleccions sindicals cada quatre anys, delegant les decisions sobre les nostres condicions laborals en un representant durant tot aquest temps.
Aquest model també ajuda a entendre una altra realitat del món sindical a l’Estat espanyol: la baixa taxa d’afiliació. Tot i això, tots els sindicats amb representació assumeixen plenament el discurs hegemònic de la negociació institucional, separant cada vegada més les treballadores de les seves pròpies organitzacions. Els dirigents sindicals negocien mentre el professorat queda reduït al paper d’espectador. El resultat és una nova situació en què les treballadores deixen de ser protagonistes de la lluita i queden a mercè de sindicats cada cop més institucionalitzats, que projecten la seva força més als despatxos que als centres de treball.
Un sistema que divideix les treballadores i facilita els pactes a la baixa
Aquest model divideix les plantilles i provoca la fragmentació de les treballadores. Per això xoca frontalment amb la unitat de classe que des de la CNT estem convençudes de construir.
El pacte d’avui és un exemple clar de com la patronal —en aquest cas el Departament d’Educació— pot pactar amb aquells representants que estiguin disposats a negociar més a la baixa les condicions de les treballadores a qui diuen representar. Avui han estat CCOO i UGT, però ningú ens assegura que en el futur no es pacti a la baixa amb altres sindicats.
Durant els pròxims mesos les treballadores seguirem dividides i els sindicats enfrontats entre si. Aquesta és una situació que només beneficia la patronal. Per això els empresaris són els primers interessats a mantenir aquest model: la representació unitària és una eina que utilitzen per perpetuar les nostres condicions d’explotació.
Assemblees i seccions sindicals: recuperar el protagonisme de les treballadores
Seria, però, un error pensar que pactes com aquest es poden evitar simplement amb un “model de representació unitària més democràtic”, combinat amb consultes a les treballadores o amb la participació puntual de les assemblees de centre, com proposen alguns sindicats.
A la CNT defensem un model de representació sindical a totes les empreses, tant públiques com privades. Les companyes que formen part de les seccions sindicals —que en educació haurien d’organitzar-se per centre educatiu, sense separar docents, PAS, personal auxiliar ni d’administració, a diferència del model electoral actual— són escollides en assemblea i poden ser revocades en qualsevol moment. Això permet evitar pactes indignes al marge de les bases.
Aquestes delegades no tenen cap privilegi sobre la resta de treballadores, ni viuen del sindicalisme.
D’aquesta manera, les afiliades a la CNT ens autoprotegim col·lectivament i lluitem juntes amb la resta de companyes per aconseguir millores laborals i decidir l’estratègia a seguir. En aquest model ens sentim part activa del procés: participem directament en les nostres reivindicacions i evitem el delegacionisme, enfrontant-nos directament a la patronal.
Ho repetim: pensar que situacions com la d’avui són exclusives d’uns “sindicats més venuts” és un error. Aquest plantejament no qüestiona un model sindical en què qualsevol organització que obtingui representació rep els mateixos privilegis —hores i alliberats sindicals, grans quantitats de subvencions econòmiques— i que promou un sistema de delegació i divisió entre les treballadores.
Igual que al cicle electoral anterior algunes candidatures “d’esquerra” afirmaven tenir “un peu a les institucions i un peu al carrer”, avui hi ha sindicats que diuen voler tenir “un peu a les eleccions sindicals i un peu a les assemblees de centre”. Però aquestes són estratègies contradictòries.
Si es parteix de la idea que les assemblees de treballadores o les seccions sindicals tenen limitacions —i per això es decideix concórrer a eleccions sindicals—, difícilment es plantejarà desplegar l’acció sindical des d’aquests espais. I si no es desplega l’acció sindical des d’aquí, tampoc hi ha raons de pes per potenciar-los.
Aquests sindicats consideren que les assemblees o les seccions sindicals tenen limitacions i pensen que aquestes es resolen guanyant presència als òrgans de representació unitària, com la mesa de negociació amb el Departament d’Educació. És des d’aquests espais institucionals des d’on acaben desenvolupant la seva acció sindical. Això, en si mateix, és tota una declaració de principis.
Trencar amb el delegacionisme i reconstruir el sindicalisme als centres
Per a la CNT, en canvi, dipositar el pes de l’acció sindical exclusivament a la secció sindical i a les assemblees de treballadores obre una via real a l’acció directa i a la democràcia directa, principis fonamentals de l’anarcosindicalisme.
La representació unitària (que passa per les eleccions sindicals) té com a filosofia allunyar les treballadores dels sindicats, i avui n’hem vist un exemple clar.
Les centrals sindicals que tradicionalment han tingut pes al nostre territori es refugien —i s’enquisten— a l’administració pública com a baluard des d’on continuar aplicant unes lògiques que ja han caducat al sector privat.
Com a treballadores de l’educació tenim la tasca de trencar amb les lògiques de la representació unitària i amb la delegació i desmobilització que comporta. També tenim la responsabilitat de no reforçar noves centrals sindicals que ens portin als mateixos carrers sense sortida que les anteriors.
Les treballadores hem de ser protagonistes d’aquest cicle de mobilitzacions, organitzant-nos en les assemblees a cada centre i a cada zona i donant continuïtat a la lluita sindical un cop passin les vagues de la setmana vinent.
Tenim la tasca d’apostar per assemblees i seccions sindicals fortes als nostres centres de treball, capaces de superar les velles burocràcies sindicals i de permetre’ns construir un nou món, també a l’educació.