Comitè Confederal
El 19 de juliol del 2026 es compliran 90 anys des que la classe treballadora va derrotar el cop d’estat. El poble aixecat en armes va aconseguir aturar, no només les pretensions de totes les forces faccioses que estaven darrere d’aquest aixecament militar (és a dir, l’Església Catòlica, les forces monàrquiques i la burgesia més reaccionària i el capital financer internacional), sinó que davant el seu propi triomf no es va aturar i va començar la revolució social més profunda que hagi conegut la història.
Però, què és una Revolució Social? Una Revolució Social no és, certament, un canvi de govern, ni tan sols un canvi de la forma d’Estat. Una Revolució Social és el canvi de les relacions socials que sustenten l’estat de les coses. Va substituir l’organització de l’economia a mans de l’empresa privada o l’Estat per l’organització per part de la pròpia classe treballadora, a través de les col·lectivitzacions, tant en la indústria com en el camp.
La Revolució Social va substituir l’organització de l’economia a mans de l’empresa privada o l’Estat per l’organització per part de la pròpia classe treballadora
La transformació de les relacions socials, però, no es va aturar només en l’econòmic, sinó que precisament aquest canvi encaminat a superar el capitalisme per una nova economia comunista llibertària va permetre l’impuls de mesures de tota mena per als problemes socials del seu moment, moltes de les quals continuen sense resoldre’s en la nostra societat avui.
Des del paper de la instrucció i l’educació en la societat, el problema de l’habitatge o la maternitat conscient, la igualtat entre sexes o la qüestió nacional i la seva resolució federalista, entre altres qüestions que apuntaven a eliminar les velles institucions de la societat creant una nova societat llibertària, exemplifiquen el caràcter profund d’una revolució feta per treballadors i treballadores del camp i la ciutat.
Aquest impuls revolucionari del poble, de la gent anònima de la història però que mou el món cada dia de les seves vides, es va poder sostenir gràcies a l’esforç i sacrifici, també en el front militar mitjançant les milícies obreres. I és que fins i tot en l’organització de la lluita militar es van transformar les caduques i rígides formes autoritàries dels exèrcits per milícies sostingudes pel propi moviment obrer i revolucionari.
La guerra civil espanyola, a la qual va donar pas la derrota del cop militar feixista del 1936, era la continuació d’una guerra de classes larvada en les lluites revolucionàries: des de la comuna d’Astúries el 1934 fins a les insurreccions comunistes-libertàries com les de Fígols. Una lluita de classes que es remunta als temps de la I Internacional a Espanya, i a totes les lluites socials on el proletariat ha estat protagonista al món.
A noranta anys d’aquesta fita en la història mai superada, que ens serveix d’exemple per a les nostres lluites quotidianes, hem de assenyalar també que el règim que va combatre des del primer moment aquest procés va ser també la pròpia República i les forces burgeses liberals i republicanes, socialdemòcrates i estalinistes. La derrota de la revolució va precedir la derrota militar de la II República, i la imposició per la sang i el genocidi d’un règim de terror acabdillat pel criminal Francisco Franco.
El canvi de règim que, pràcticament 40 anys després, va donar lloc a l’actual Regne d’Espanya, en forma de monarquia constitucional, no va ser sinó un pacte, una transacció entre les forces que van administrar el franquisme amb les d’una nova burgesia liberal i socialdemòcrata, amb el rerefons d’un important nou episodi de la lluita de classes a la península Ibèrica del qual també se’n compleixen 50 anys aquest 2026. La derrota del proletariat en la “transició espanyola”, novament, ha assentat en el poder noves forces reaccionàries, encara que es facin vestir amb pell de xai. I un dels exemples més clars el tenim en la falsificació de la memòria històrica, avui anomenada Memòria Democràtica.
A les nostres mans està que les aspiracions de qui van construir de forma anònima la Revolució Social ens guiïn també a l’hora d’afrontar els problemes actuals
Des d’institucions públiques, l’acadèmia oficial i el naufragi de la socialdemocràcia i l’estalinisme s’impulsa una reinterpretació de la memòria històrica en què mai no hi va haver una Revolució Social, on les dones i els homes anarcosindicalistes i anarquistes de la CNT, la FAI, Dones Lliures o les Joventuts Llibertàries van lluitar, no per una transformació radical de les relacions socials que superessin el Capitalisme en un règim comunista llibertari, sinó que ara reescriuen la història per dir que van lluitar per una República que els va combatre i empresonar abans de la guerra civil, els va combatre durant la guerra civil i els hereus polítics de la qual avui intenten esborrar de la història.
No és casual que, a penes pocs anys després que ens deixessin per sempre els últims companys i companyes que van viure en primera persona la Revolució Social del 1936, que ja no són aquí per poder contestar cara a cara als falsificadors de la història, proliferin els esforços perquè la memòria democràtica esdevingui oblit del procés revolucionari.
A les nostres mans està que això no passi, i que les aspiracions que van motivar qui van construir de forma anònima la major Revolució Social coneguda fins als nostres dies ens guiïn també a l’hora d’afrontar els problemes actuals de la classe treballadora a la nostra societat i al món sencer.
