En els últims anys el capitalisme neoliberal ha accelerat a tota marxa per a produir la major acumulació de capitals de la història. Des de 2017 les rendes més riques de l’estat espanyol, les de l’1% més ric, han crescut un 43%. Aquest procés ha seguit paràmetres similars en gairebé tot el bloc occidental. És ben sabut que aquests rics paguen menys imposats que les rendes més pobres.
Hem de notar també que aquesta disparitat s’ha vingut accelerant sota diversos governs progressistes com el de Pedro Sánchez, Joe Biden o Olaf Scholz. I és que el color polític no ha canviat la relació dels estats amb el capitalisme, ja que els estats no són més que expressions i estructures político-administratives de la classe dominant.
A escala global, i en concret a l’Occident el problema més urgent és el de l’habitatge. Això té diversos orígens. El primer va ser l’esclat de la bombolla especulativa de 2008. La banca es va quedar amb milions d’habitatges que no podia vendre. Els estats la van rescatar convenientment amb tones de diners públics i van entrar en escena els fons d’inversió. La intervenció d’aquests fons ha estat massiva, sistemàtica i despietada, utilitzant pràctiques monopolístiques i sovint mafioses per a quedar-se amb el patrimoni.
Una altra de les causes dels nostres problemes actuals en aquest respecte va ser la irrupció del pis turístic. Fins a l’entrada en joc de les plataformes i apps, s’havia fet de manera sostenible. Però des de 2016 aproximadament, es va disparar el nombre de pisos turístics en el centre de les ciutats més importants. Això va contribuir a l’escassetat de pisos en lloguer i eventualment a l’alça general dels preus. Els grans capitalistes es van llançar a promoure el pis turístic, donada la seva popularitat. No cal dir que l’origen de tot és la generalització dels vols low-cost, per molt insostenible que sigui pel planeta.
Afegim a l’equació un altre factor, i és que el rendisme és una manifestació de la caiguda de la productivitat d’altres activitats econòmiques. És una forma residual prèvia al capitalisme que per la seva naturalesa no determina el funcionament o la salut del Capital.
La situació ha arribat a un punt d’ofegament de grans capes de la població. Cada vegada hi ha més dificultats per a cobrir els lloguers i s’arriba al punt d’haver de dedicar gairebé tot el salari per a poder tenir un sostre. Tanta pressió comença a tenir un objectiu concret: la vaga de lloguers.
I què hi pinta el sindicalisme?
La crisi del 2008-12 va tenir l’efecte de paralitzar el moviment obrer organitzat. Si bé en alguns estats, es va produir una onada de vagues (Grècia, França…), el capitalisme va aprofitar la conjuntura per a fer neteja i sotmetre encara més als sindicats més importants de cada lloc. La legislació va ser més restrictiva per a la classe obrera, i a les organitzacions sindicals majoritàries se’ls va ficar al cap que havien de contribuir a sortir d’aquesta crisi. La crisi de la pandèmia també va tenir aquest efecte.
El resultat ha estat una pèrdua de poder adquisitiu des de fa anys. Si les dades macroeconòmiques donen l’aparença d’una millor economia, la realitat quotidiana indica el contrari. Això no ha fet més que augmentar el desinterès per les polítiques d’esquerres fetes des de dalt. És l’adob ideal de la ultradreta.
Però hi ha altres maneres d’encarar la situació. Si cap a la meitat de la dècada passada el moviment obrer va tocar sòl arreu del món, també cal reconèixer que als Estats Units va començar una recomposició del sindicalisme que ha aconseguit bastantes victòries. L’última, l’augment salarial del 35% després de la vaga de 5 setmanes de la plantilla del gegant aeronàutic Boeing.
Podem observar que en un context de pau social el sindicalisme de concertació negocien els convenis a la baixa, mentre que en un context de conflicte laboral, la negociació va a màxims.
En aquest context de conflicte es pot donar una altra sortida al problema de l’habitatge, ja que des del sindicalisme també diem que tot això no és més que un problema salarial. Si cobréssim un 50% més pagaríem els lloguers sense grans inconvenients. Fer-ho d’aquesta manera, situa en el centre la lluita capital-treball i posa en el focus a la patronal, fins ara absent en el conflicte entorn al rentismo i la propietat dels habitatges.
Com a desenvolupament de la idea anterior, ara mateix, qualsevol mesura governamental, es fa en clau de desactivar el conflicte amb diners. Com ja ha fet diverses mesures d’aquest tipus, tothom veu que això no fa més que empitjorar el problema. El Govern no vol regular el rentismo ja que la classe social que el sustenta viu d’ell. Però s’està trobant amb una resposta ciutadana que ho pot fer recular. Veurem.
La nostra missió en aquest context, com hem dit, serà la d’obrir un nou front mitjançant l’exigència d’augments salarials significatius i consistents en tots els convenis i empreses. Sortiran a la llum moltes contradiccions, com ara empreses econòmicament inviables, la desafecció d’uns certs sindicats, o una resposta agressiva de la patronal i els seus lacais. Això no exclou, com és d’entendre, altres mesures que proposi el moviment de l’habitatge que solen anar en la via de la rebaixa dels lloguers.
Davant el previsible argument que aconseguir un augment salarial, es pot disparar la inflació i amb ella els propis lloguers, haurem de tenir en compte que aquest augment s’hauria produït mitjançant la lluita a les empreses
Davant l’aliança entre el moviment de l’habitatge i el sindicalisme, hem d’oferir el nostre suport perquè enlairi el conflicte i perquè el moviment s’estructuri millor i es vinculi amb el moviment obrer, que històricament ha fet protestes contra la pujada dels preus o per un habitatge accessible. Ens hem d’entendre mútuament com a organitzacions de classe i evitar peti el que peti la imposició del pensament de «classe mitjana» i ascens social, que va caracteritzar l’esquerra alternativa del cicle polític anterior. La sortida és col·lectiva i és de classe obrera.
Castellà
Ante la crisis de la vivienda, aumento salarial
Miguel G. Gómez / Secretari General de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i Balears
En los últimos años el capitalismo neoliberal ha apretado el acelerador a todo gas para producir la mayor acumulación de capitales de la historia. Desde 2017 las rentas más ricas del estado español, las del 1% más rico, han crecido un 43%. Este proceso ha seguido parámetros similares en casi todo el bloque occidental. Es bien sabido que estos ricos pagan menos impuestos que las rentas más pobres.
Debemos notar también que esta disparidad se ha venido acelerando bajo varios gobiernos progresistas como el de Pedro Sánchez, Joe Biden o Olaf Scholz. Y es que el color político no ha cambiado la relación de los estados con el capitalismo, puesto que los estados no son más que expresiones y estructuras político-administrativas de la clase dominante.
A escala global, y en concreto de Occidente el problema más acuciante es el de la vivienda. Esto tiene varios orígenes. El primero fue el estallido de la burbuja especulativa de 2008. La banca quedó con millones de viviendas que no podía vender. Los estados la rescataron convenientemente con toneladas de dinero público y entraron en escena los fondos de inversión. La intervención de estos fondos ha sido masiva, sistemática y despiadada, utilizando prácticas monopolísticas y a menudo mafiosas para quedarse con el patrimonio.
Otra de las causas de nuestros problemas actuales en este respecto fue la irrupción del piso turístico. Hasta la entrada en juego de las plataformas, se había hecho de forma sostenible. Pero desde 2016 aproximadamente, se disparó el número de pisos turísticos en el centro de las ciudades más importantes. Esto contribuyó a la escasez de pisos en alquiler y eventualmente al alza general de los precios. Los grandes capitalistas se lanzaron a promover el piso turístico, dada su popularidad. Ni qué decir tiene que el origen de todo es la generalización de los vuelos low-cost, por muy insostenible que sea para el planeta.
Añadamos a la ecuación otro factor, y es que el rentismo es una manifestación de la caida de la productividad de otras actividades económicas. Es una forma residual previa al capitalismo que por su naturaleza no determina el funcionamiento o la salud del Capital.
La situación ha llegado a un punto de ahogamiento de grandes capas de la población. Cada vez hay más dificultades para cubrir los alquileres y se llega al punto de tener que dedicar casi todo el salario para poder tener un techo. Tanta presión comienza a tener un objetivo concreto: la huelga de alquileres.
¿Y qué pinta el sindicalismo en todo esto?
La crisis del 2008-12 tuvo el efecto de paralizar el movimiento obrero organizado. Si bien en algunos estados, se produjo una oleada de huelgas (Grecia, Francia…), el capitalismo aprovechó la coyuntura para hacer limpieza y someter aún más a los sindicatos más importantes de cada lugar. La legislación fue más restrictiva para la clase obrera, y a las organizaciones sindicales mayoritarias se les metió en la cabeza que debían contribuir a salir de esta crisis. La crisis de la pandemia también tuvo ese efecto.
El resultado ha sido una pérdida de poder adquisitivo desde hace años. Si los datos macroeconómicos dan la apariencia de una mejor economía, la realidad cotidiana indica lo contrario. Esto no ha hecho más que aumentar el desinterés por las políticas de izquierda hechas desde arriba. Es el caldo de cultivo ideal de la ultraderecha.
Pero hay otras formas de encarar la situación. Si hacia la mitad de la década pasada el movimiento obrero tocó suelo, también hay que reconocer que en los Estados Unidos comenzó una recomposición del sindicalismo que ha logrado bastantes victorias. La última, el aumento salarial del 35% tras la huelga de 5 semanas de la plantilla del gigante aeronáutico Boeing.
Podemos observar que en un contexto de paz social el sindicalismo de concertación negocian los convenios a la baja, mientras que en un contexto de conflicto laboral, la negociación va a máximos.
En ese contexto de conflicto se puede dar otra salida al problema de la vivienda, puesto que desde el sindicalismo también decimos que todo esto no es más que un problema salarial. Si cobrásemos un 50% más pagaríamos los alquileres sin grandes inconvenientes. Hacerlo de esta manera, sitúa en el centro la lucha capital-trabajo y pone en el foco a la patronal, hasta ahora ausente en el conflicto entorno al rentismo y la propiedad de las viviendas.
Como desarrollo de la idea anterior, ahora mismo, cualquier medida gubernamental, se hace en clave de desactivar el conflicto con dinero. Como ya ha hecho varias medidas de este tipo, todo el mundo ve que esto no hace más que empeorar el problema. El Gobierno no quiere regular el rentismo ya que la clase social que lo sustenta vive de él. Pero se está encontrando con una respuesta ciudadana que lo puede hacer recular. Veremos.
Nuestra misión en este contexto, como hemos dicho, será la de abrir un nuevo frente mediante la exigencia de aumentos salariales significativos y consistentes en todos los convenios y empresas. Saldrán a la luz muchas contradicciones, tales como empresas económicamente inviables, la desafección de ciertos sindicatos, o una respuesta agresiva de la patronal y sus lacayos. Esto no excluye, como es de entender, otras medidas que proponga el movimiento de la vivienda que suelen ir en la vía de la rebaja de los alquileres.
Ante el previsible argumento de que lograr un aumento salarial, se puede disparar la inflación y con ella los propios alquileres, tendremos que tener en cuenta que ese aumento se habría producido mediante la lucha en las empresas
Ante la alianza entre el movimiento de la vivienda y el sindicalismo, debemos ofrecer nuestro apoyo para que despegue el conflicto y para que el movimiento se estructure mejor y se vincule con el movimiento obrero, que históricamente ha hecho protestas contra la subida de los precios o por una vivienda accesible. Nos debemos entender mutuamente como organizaciones de clase y evitar a toda costa la imposición del pensamiento de «clase media» y ascenso social, que caracterizó la izquierda alternativa del ciclo político anterior. La salida es colectiva y es de clase obrera.