La pràctica anarcosindicalista i llibertària ha inclòs i vinculat sempre les lluites socials i culturals amb les lluites econòmiques i sindicals de les classes treballadores. Molts dels actuals moviments socials es poden rastrejar en el moviment llibertari de principis del segle XX, on les qüestions socials es vinculaven amb el moviment sindical de manera natural a través d’una rica xarxa d’ateneus , escoles, col·lectius i iniciatives de tota mena sostingudes per i vinculades als sindicats de la CNT.
La influència de les idees llibertàries està en el germen dels moviments socials que han anat sorgint des dels anys 60 i 70 , i han influït en les pràctiques i propostes de bona part dels moviment social anticapitalistes a tot el món. Moviments com l’antimilitarisme, l’ecologisme radical o el moviment okupa compten amb evidents connexions amb els nostres principis i tàctiques. No és difícil rastrejar pràctiques i modes llibertaris en les formis organitzatives i en els discursos d’altres moviments socials.
D’igual forma l’explotació capitalista s’estén més enllà de les relacions laborals…
D’igual forma l’explotació capitalista s’estén més enllà de les relacions laborals o de l’explotació humana a través de l’extracció de la plusvàlua. La destrucció del medi natural, la xenofòbia, la desigualtat, i la sobreexplotació en les relacions mercantils cap als països que denominen del tercer món (incloent el propi ésser humà com una mercaderia), la pèrdua de biodiversitat genètica, com la reïficació dels animals, entre altres, no poden ser ignorades per cap organització que aspiri a un canvi radical i revolucionari de societat.
Defensem que l’anarcosindicalisme ha d’implicar-se amb força en les qüestions socials, i participar i debatre amb els moviments socials. Vivim una situació social on les noves formes de treball, la precarietat, la temporalitat i la fragmentació de les plantilles en les diverses formes d’externalització, subcontractació i treball autònom fan que el lloc de treball no sigui per a molts treballadors un espai de socialització o de politització, o que ni tan sols sigui percebut com l’objectiu de lluita prioritari, fins i tot per a aquells/as treballadors/as més conscienciats/as amb els problemes de la societat capitalista.
Parlem de les lluites vinculades amb la defensa del territori, de caràcter ecològic i/o social…
Parlem de les lluites vinculades amb la defensa del territori, de caràcter ecològic i/o social, o contra la dominació en general, concretades en la crítica a l’exclusió, la lluita pels drets socials, les lluites contra l’autoritarisme, el feixisme i la xenofòbia, les lluites contra el patriarcat. Seria necessari tenir en compte les noves formes de creació i apropiació cultural , l’assaig de noves maneres de relacionar-se , de produir i consumir, les experiències d’autogestió, ja que conformen un moviment del qual hem de participar, al qual podem aportar i del qual podem aprendre.
Hem de ser capaços d’integrar la lluita sindical amb aquestes qüestions socials des d’enfocaments complementaris, fugint de la confrontació entre lluita sindical i lluita social , establint connexions entre les reivindicacions més clàssiques o sindicals dels treballadors, vinculades al salari i les condicions de treball, i aquelles reivindicacions més globals de que qüestionen el sistema capitalista des de diferents perspectives (ecològic, patriarcal, militar, etc.).
La progressiva internacionalització de l’economia, la desregularització generalitzada i la desestructuració del moviment obrer…
La progressiva internacionalització de l’economia, la desregularització generalitzada i la desestructuració del moviment obrer és responsabilitat directa d’empresaris/àries, polítics/as i sindicalistes professionals, en aquest ordre; no obstant això, la passivitat de l’anarcosindicalisme és cosa nostra.
La liberalització accelerada que vivim després de la caiguda del Mur de Berlín ens ha conduït a un mal pas del qual no sabem si hi haurà sortida des del sistema. A la crisi ecològica i política que ja apuntaven maneres a la fi del s. XX s’ha unit un cicle marcat per la pitjor crisi econòmica des del Crack de 1929, la pandèmia mundial de la COVID i el gir autoritari dels estats. Els pronòstics més alarmistes parlen de no reprendre el creixement ben entrada la dècada als països més desenvolupats (Espanya a la cua) mentre les potències emergents sortiran reforçades. La sagnia de la classe mitjana que això suposa aquí pot trobar el seu contrapunt en un accés al consum de grans masses de població en el sud-est asiàtic i Sud-amèrica. Àfrica no aparenta recuperació possible i el seu paper continuarà sent, de manera indefinida, el de proveïdor de matèries primeres i mà d’obra barata.
Per tot plegat la CNT, més enllà de les lluites purament econòmiques del proletariat, intervé en totes aquelles qüestions socials que són conseqüència del sistema de dominació i explotació capitalista. Des de l’educació fins a la sanitat, la relació del sindicalisme amb l’economia col·lectivista i els projectes autogestionats, des del patriarcat a la qüestió relativa a la prostitució, contra la Llei d’Estranjeria i la defensa dels drets de les persones migrants o la qüestió de l’ecologia i el col·lapse de les nostres economies en l’actual fase d’acumulació capitalista.