Explicant el model sindical de la CNT

Miguel G. Gómez

Davant els dubtes que desperta l’actual model sindical de la CNT faré un recorregut històric per a establir el seu contrast amb el model de representació unitari (comitès d’empresa), així com la continuïtat o els paral·lelismes entre els diferents exemples i èpoques. Per tant, farem un repàs dels models des dels seus mateixos orígens per a ajudar a la seva comprensió.

La representació “unitària”

Començarem remuntant-nos a l’època de la Primera Guerra Mundial. En aquests moments, el Segon Reich alemany necessita garantir la producció bèl·lica industrial. Per tant, requereix que la classe obrera industrial fabriqui tot el que necessita l’exèrcit per a lliurar les seves batalles. Els sindicats alemanys estaven dominats massivament per la socialdemocràcia i aquesta havia acceptat anar a la guerra de la mà de la seva burgesia i aristocràcia nacional —destrossant la Segona Internacional, dit sigui de pas—. Com l’estat alemany no volia problemes amb els obrers, va garantir l’existència d’aquells sindicats.

No obstant això, per als llocs en els quals no existien els sindicats havien de trobar algun mecanisme per a mantenir als obrers tranquils… però que continuessin sense organitzar sindicats. La resposta va ser nomenar representants sindicals votats per la plantilla de les fàbriques. Aquests representants tenien la funció de negociar les condicions laborals amb l’empresa. La socialdemocràcia va acceptar que aquests delegats obrers estiguessin subordinats a les necessitats de producció bèl·lica i que l’organització fos d’estil vertical. Més endavant sorgiria un sector radical entre d’aquests representants, conegut com a Revolutionäre Obleute, que reinvidicaban l’autonomia de la classe obrera i que van ser el germen del Partit Comunista de la postguerra, però això és una altra historia.¹

Quedem-nos amb el terror que va suposar la Revolució russa, els soviets d’Hongria, els de Baviera, els consells obrers alemanys i els motins en les armades franceses o britàniques, entre altres casos, per a la burgesia internacional. La classe obrera amenaçava amb la revolució social a tot arreu i calia buscar algun mitjà per a calmar les seves ànsies. El millor que van trobar els vencedors de la Gran Guerra va ser complir alguna de les seves reivindicacions històriques.

En el Tractat de Versalles de 1919, es va crear un organisme internacional per a regular les relacions laborals, l’Organització Internacional del Treball (OIT). Recordem que a Versalles es va decidir el destí d’Europa. En la seva declaració fundacional, la OIT parlava de garantir la pau en el futur a través de la justícia social i laboral. És a dir, que tothom era molt conscient de què sol·licitava la classe obrera. Encara apareixen frases així al web de la OIT. Avui dia és un organisme membre de les Nacions Unides.

La OIT es va estructurar com una organització supra-estatal, conformada per delegacions dels diferents estats membres. A les seves primeres declaracions es va encunyar el terme de «llibertat sindical».² Les delegacions eren tripartites i tenien representants de l’estat, representants de les agrupacions patronals i representants de les agrupacions obreres. Aquesta institució internacional estava dirigida per la burgesia progressista liberal, per la socialdemocràcia i el laborisme. Espanya va participar des del principi a la OIT, a la Conferència de Washington (la primera que va haver-hi). El primer representant sindical espanyol va ser Francisco Largo Caballero, líder de la UGT. Va ser escollit membre del Consell d’Administració.

Però, un moment. El sindicat majoritari espanyol de 1919 era la CNT. Així que, què hi feia la UGT, a la OIT?

El mateix estava passant amb les delegacions obreres d’altres estats, com els Països Baixos, que portaven a la OIT a sindicats més petits (però més dòcils) que uns altres més grans (però més radicals). La clau recau en l’article 389.3 de la OIT, que estableix que les “organitzacions professionals més representatives” són les que compareixen, juntament amb els representants de l’Estat i els dels patrons, per cada país, a la Conferència anual de la organización.³

Així que cada estat es va inventar el seu propi sistema per a esbrinar quin sindicat era el més representatiu. En alguns casos es basava en l’afiliació i en uns altres en alguna mena de comici electoral pel qual mesurar la seva força davant els altres sindicats. Però a molts casos era una absoluta enganyifa mitjançant la qual els governs portaven a sindicats del seu gust. Sigui com sigui, el cas és que a instàncies dels organismes internacionals van anar creant-se òrgans tripartits que mediarien les relacions laborals del moment.

En línia amb aquest esperit, a l’estat espanyol, ja des de 1919 i 1920, es van començar a aprovar lleis de tipus corporativista que creaven comissions paritàries i comissions mixtes de treball basades en l’interès social, que no era un altre que l’«establiment d’òrgans i regles que permetin la solució harmònica de quantes diferències puguin suscitar-se entre els patrons i dependents […] mercantils, abans que arribin a convertir-se en conflictes».⁴ En altres paraules: evitar les vagues, els sabotatges, els boicots i tota aquella lluita obrera que empoderés el proletariat i li donés la perillosa idea de fer la Revolució Social.

Després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (1923), la UGT va participar als comitès mixtes o paritaris de la dictadura. Ho va fer a instàncies de Largo Caballero, que era partidari de participar a les institucions primorriveristas que tinguessin a veure amb la qüestió social. De fet, ell mateix va participar al Consell d’Estat. La dictadura pretenia crear un “parlament corporatiu” en el qual estiguessin representats els empresaris i els obrers. Per a escollir aquest parlament serien necessàries unes eleccions sindicals. No obstant això, aquest projecte mai es va dur a terme. No cal dir que les decisions de Largo Caballero van provocar una tempesta política dins el socialisme, que en la seva majoria no estava d’acord amb tota aquesta qüestió.

Aquest tipus d’institucions mediadores, les podem veure també en la creació dels jurats mixtos en 1931,⁵ durant la Segona República. El responsable de la llei va ser el Ministre de Treball i Previsió republicà: de nou parlem de Largo Caballero. La funció dels jurats mixtes era reglamentar les relacions laborals. Estaven composts per representants de les associacions patronals i per representants de les associacions obreres. La CNT va cridar a boicotejar-los des del principi i, per això, els jurats mixtes mai van aconseguir desenvolupar-se ni es van poder consolidar.

Ara vegem quina era la proposta de l’anarcosindicalisme a nivell d’empresa.

Els comitès de fàbrica

El 1931 la CNT va aprovar en el seu III Congrés constituir els comitès de fàbrica i taller, com a complement necessari als Sindicats Únics. Fins el moment els sindicats solament estaven representats pel delegat, que s’encarregava de cobrar les cotitzacions i que tenia la capacitat de realitzar la negociació col·lectiva amb l’empresa. Però la CNT desitjava que aquesta implantació fos més profunda i estigués alineada amb els objectius de socialitzar les empreses que professava l’anarcosindicalisme. Plantejaven que aquests comitès tinguessin una doble missió: «aquesta missió, a part de ser la confirmació pràctica del federalisme, és un fet de penetració, primer i de gestió, després».⁶

Els comitès de fàbrica servien per a descentralitzar el sindicat i ampliar l’estructura sindical a centenars de centres de treball. Així, els conflictes serien gestionats directament pels nous comitès i ja no haurien de recaure sobre els sindicats únics o sobre les seccions, que controlaven als delegats.

En aquest cas, quan es parla de seccions em refereixo als tipus d’oficis en els quals subdividien els sindicats de ram. Per a entendre’ns, els obrers del marbre o els guixaires conformaven seccions dins dels sindicats de la Construcció. No s’han de confondre amb les seccions sindicals actuals. Eren les restes de les anteriors societats obreres que s’havien fusionat en els sindicats únics.

Per consegüent, el comitè de fàbrica havia de fer una tasca, que anomenaven de “penetració”, a fi de ser admès com a representant dels treballadors, accedir al control estadístic de la producció i a promoure la capacitació del proletariat en els aspectes d’organització i administració de l’economia. S’esperava que aquests comitès de fàbrica fossin els encarregats de gestionar les empreses, una vegada feta la Revolució Social.

Els militants revolucionaris de l’època van saber explicar la funció d’aquests comitès, i com encaixaven dins dels plans revolucionaris del moviment llibertari. Per exemple, Buenaventura Durruti, a un míting previ a les eleccions de novembre de 1933, per a les quals la CNT i la FAI defensaven l’abstenció, s’expressava amb aquestes paraules:

«La FAI aconsella als obrers de la CNT perquè la CNT controla les fàbriques i llocs de producció, que no abandonin el seu lloc; que romanguin al peu de la maquinària, que en cas d’intent de dictadura o de pronunciament militar, es respongui en tota línia, amb energia, com es deu. Alerta els Comitès tècnics i de fàbrica. Un consell als faístas, també: El vostre lloc està més enllà de la fàbrica. Recordem-nos d’Itàlia. Una acció complementària és indispensable. Enfront del feixisme de Gil Robles, enfront de qualsevol temptativa militar o d’un altre caràcter, els obrers deuen immediatament possessionar-se de les fàbriques. Els homes de la FAI aniran a altres llocs per a completar la revolució iniciada amb la presa dels mitjans de la producció».⁷

És a dir, que en una insurrecció proletària els obrers s’han d’apoderar de les fàbriques i els comitès de fàbrica són els encarregats de gestionar-les. Mentrestant, els revolucionaris “de carrer” es llançaran a l’ofensiva per a controlar tots els punts estratègics de la ciutat o de la comarca. Aquest és el mateix esquema que es va seguir després del 19 de Juliol de 1936 i és el preludi de les col·lectivitzacions industrials que van proliferar al territori republicà.

El sindicat vertical

Durant els primers anys del franquisme, Franco va treure a Espanya de la OIT (1941) pensant que guanyarien la guerra els nazis. En part era per a utilitzar mà d’obra esclava per a reconstruir el país i en part per a continuar amb la criminal acumulació de capitals sense precedents dels vencedors de la guerra. La majoria de les empreses de l’IBEX35 tenen el seu origen en aquest espoli.

No obstant això, cap a 1944 ja es veia que serien els Aliats els qui guanyarien la guerra. El règim va decidir donar un gir de 180 graus a fi de donar una imatge més aperturista. D’aquesta manera va crear un sindicat únic i vertical al qual tothom estaria obligat a pertànyer. Òbviament, totes les anteriors agrupacions empresarials, agrícoles o sindicats van quedar dissoltes. El règim no volia tornar a legalitzar a la UGT i la CNT, que els havia fet la guerra de 1936 i que ja s’estaven organitzant clandestinament en aquesta època.

Així que en aquest any es va llançar l’Organització Sindical Espanyola (GOSI) com a instrument de l’estat totalitari i se la va encarregar la implementació de la política econòmica. La OSE estava dirigida per la Falange i estava representada a moltes institucions de l’estat (als consells municipals, a les diputacions, a les Corts…). Promulgava l’harmonia i la col·laboració entre les classes socials en un sentit corporativista i feixista, típic de la primera època del franquisme. Però l’aspecte que li interessava a la classe obrera era que una de les funcions de la OSE seria la de fer-les arribar a les altes esferes les aspiracions dels productors.⁸

A partir de 1944, a més, es van començar a celebrar eleccions sindicals per a escollir els delegats, que van ser anomenats enllaços sindicals, i els jurats d’empresa. Aquests resolien els conflictes laborals en la Magistratura de Treball. Es pot veure que era un organisme mediador en línia amb la praxi de la OIT.

En aquells dies nombrosos sindicalistes, anteriorment membres de la UGT o de la CNT, van ser escollits com a enllaços sindicals pels seus companys. No era una qüestió política, sinó pràctica, ja que eren els qui millor sabien defensar els interessos dels treballadors i els qui coneixien millor la legislació. En el cas dels militants cenetistes, quan algun d’ells era escollit com a enllaç sindical era expulsat de l’Organització confederal per col·laborar amb el règim. En aquell moment (1944-47) les guerrilles estaven en la seva màxima expressió i fins i tot era habitual pensar que els Aliats intervindrien a Espanya una vegada acabada la guerra mundial.

L’any 1948 Stalin va convocar al Partit Comunista a una reunió a Moscou. És el moment en el qual abandonen la lluita guerrillera i s’indueix als seus quadres a ingressar als canals de participació que té la dictadura franquista. Per tant, el PCE va crear l’Oposició Sindical Obrera als anys 50, a resultes de les instruccions de l’URSS, i la seva missió seria la de participar dels processos electorals del sindicat vertical. Al principi no van aconseguir resultats positius, però a poc a poc van aconseguir experiència i van poder aprofitar lleis concretes com la del reglament de jurats d’empresa (1953) i la dels convenis col·lectius (1958). Al final aconseguirien molta importància dins del moviment obrer i fins i tot dins del mateix sindicat vertical. Un d’aquells quadres, format en aquests moments, fou Marcelino Camacho.

És en aquests anys quan Espanya torna a homologar-se amb Europa en diversos aspectes. Entre d’altres, al laboral. Per això va tornar a la OIT en 1956. Davant la comunitat internacional el franquisme presentava les eleccions sindicals com a justificació del seu aperturisme social. A partir d’aquests moments l’Espanya franquista començarà a estar en sintonia amb els poders econòmics del bloc occidental dins de la Guerra Freda. A resultes d’això, els Estats Units van alertar sobre el poder que estaven aconseguint els comunistes a les eleccions sindicals. Així que a els anys 60 van potenciar la socialdemocràcia de la mà d’Alemanya. Es van preparar quadres socialistes i ugetistes per a competir també a les empreses contra els comunistes.

Per part seva, a la primera part dels anys 60, els quadres sindicals del PCE es van anar organitzant en comissions obreres dins de les empreses per a negociar col·lectivament. A les eleccions sindicals de 1966 aquesta opció va tenir un èxit aclaparador i a partir de llavors el franquisme perdrà part del seu control sobre el moviment obrer, que s’anirà radicalitzant durant els anys següents, especialment a partir de 1969 fins a la mort del dictador.

La Transició

La decisiva intervenció dels Estats Units i d’Alemanya van aconseguir armar una potent socialdemocràcia a Espanya, que durant el franquisme havia estat residual. Quant a les relacions laborals, després de l’aprovació de la Constitució en 1978, es va aprovar l’Estatut dels Treballadors el 1980. Mentre s’aprovava, van arribar les eleccions sindicals del 78. L’estat es va trobar amb la necessitat de casar les expectatives dels comunistes, que es veien clars triomfadors d’aquestes eleccions, amb la necessitat de potenciar a la nova UGT. Per això va mantenir el model anterior, només que obrint-lo a les candidatures sindicals que serien les que serien presents als comitès d’empresa, com volien els socialistes. Aquests comitès es triarien per sufragi entre els treballadors d’una empresa o centre de treball.

Podem entendre això com una solució salomònica: d’una banda, acontentaven els comunistes que ja estan especialitzats en guanyar aquestes eleccions i, per l’altre, creaven un contrapès amb la UGT, que en aquells dies exigia la representació sindical. És un acord molt típic del període de la Guerra Freda a Europa Occidental. Amb el nou sistema es funcionava igual que durant el franquisme, però amb la llibertat d’adscripció a qualsevol sindicat.

Però per a resumir el període de la Transició cal entendre bé altres coses del context:

En primer lloc, l’enorme combativitat d’aquesta època iniciada en el període anterior. El nombre de vagues s’havia disparat fins a límits mai vistos. Les assemblees proliferaven a les empreses i als barris. Hi havia nombroses manifestacions i, sobretot, hi havia unes esperances de canvis substancials. Així mateix, les ànsies de llibertat van crear tot un nou clima polític i social molt aperturista i reivindicatiu que fomentava l’associacionisme a tots els àmbits de la vida.

En segon lloc, la CNT s’havia reconstituït bastant tard, en 1976, atraient sectors obrers descontents amb CC.OO. i a la gent més afí emocionalment a la CNT històrica. En aquella època la Confederació era molt heterogènia i variava molt d’un lloc a un altre. Caldria afegir que mai va ser tan gran sindicalment com assegurava la propaganda anarcosindicalista de l’època, encara que va tenir bastant força social en part gràcies a la joventut obrera i, en alguns casos, de la contracultura.

En tercer lloc, amb la signatura dels Pactes de la Moncloa (1977), els polítics i militars del “búnquer” postfranquista pretenien deixar-lo tot “lligat i ben lligat”. Van acordar amb els polítics i sindicats d’esquerra una pau social duradora per a instaurar una època de desenvolupament i l’entrada a la societat de consum. Una de les claus dels pactes va ser l’aprovació de les eleccions sindicals, que se celebrarien l’any següent. Com hem vist abans, la intenció principal va ser acontentar a les dues grans centrals sindicals a canvi de la seva renúncia a vagues rellevants.

La UGT, tot just fins a aquest moment, s’havia posicionat contra les eleccions sindicals, ja que buscaven restaurar el marc dels sindicats històrics, igual que la CNT. Per part seva, les comissions obreres s’estructurarien formalment com a central sindical en 1976, ja que tenien previst concórrer a aquestes eleccions sindicals de 1978, previstes per a sindicats legalment constituïts, no per a grups de treballadors autoorganitzats. Van escollir en Marcelino Camacho com a Secretari General.

En quart lloc, cap el 1978, es va generalitzar una forta crisi. Aquesta va provocar la caiguda de les afiliacions i molta gent va abandonar el sindicalisme perquè es va disparar la desocupació i van tancar moltes empreses. Fou l’inici de l’anomenat “desencanto”. També va provocar fortes crisis a totes les organitzacions de l’esquerra revolucionària, que veien tancar-se aquella finestra d’oportunitat oberta després de la mort de Franco. La nova conjuntura es podria explicar per la conjunció de problemes d’índole internacional, moviments geopolítics, l’actuació de l’estat i dels seus infiltrats en l’esquerra, els inicis de la societat de consum, l’heroïna, la violència policial, el terrorisme, els feixistes al carrer, etc. Tot això contribuïa en una mesura o en una altra al pressimisme.

El cicle es va tancar amb el cop de Tejero, el Mundial del 82 i la victòria aclaparadora del PSOE a les eleccions generals. Ara mirem el recorregut de l’anarcosindicalisme una vegada passat el boom de 1975-78.

La CNT es va quedar sola en el seu rebuig frontal a les eleccions sindicals. Així i tot, en CNT hi havia els qui van participar a les eleccions sindicals de 1978. Sota les sigles de la CNT van sortir escollits 413 delegats, malgrat el rebuig formal de la Confederació a participar en aquests processos electorals. Aquest rebuig es referendaria en el Congrés confederal de desembre de 1979. Els arguments que oferia la CNT per a no participar era que aquestes eleccions trencaven la unitat efectiva de les plantilles als centres de treball ja que havien de participar a conteses electorals. La CNT també defensava, com abans vam veure, tornar al marc dels sindicats històrics. A més, en aquells dies, la CNT feia molta propaganda sobre l’autogestió. Encara que no s’equiparava al comunisme llibertari, aquesta autogestió servia per a emmarcar una època en la qual hi havia empreses que tancaven i podien ser reconvertides en cooperatives pels seus treballadors, aspiració compartida per l’anarcosindicalisme.

Poc més tard, a mitjan 1980, un grup de sindicats que havia impugnat el V Congrés es van reunir a València per a crear una nova organització. Va ser coneguda com a “CNT Congrés de València”. Durant els anys següents la CNT va expulsar a altres sindicats, continuant amb l’amarg clima de divisió i enfrontaments que ja venia des de la primavera del 78.

En 1983, per al seu VI Congrés, la CNT va publicar els seus acords vigents fins a entonces.⁹ Encara apareixien ressenyats els comitès de fàbrica i taller com a element fonamental. El text era una simple adaptació dels acords de 1931 encara que es pot veure que estaven parlant de la secció sindical.

És rellevant veure en aquest mateix periòdic el seu balanç sobre com havien realitzat fins aleshores la seva negociació col·lectiva. En la seva autocrítica destacaven els següents factors: els acords de l’organització eren excessivament teòrics i ideològics i estaven allunyats de la realitat laboral del país; la militància era jove i inexperta i li mancava preparació sobre negociació col·lectiva; les baralles internes havien impedit una crítica sana i existien moltes suspicàcies entre militants que no deixaven trobar solucions pràctiques per por de ser anomenats “reformistes”; li havien donat massa importància a les eleccions sindicals ignorant que molta gent no participava en elles; les seves seccions sindicals no tenien suficient implantació, recorrent a la queixa davant la resta de sindicats majoritaris; no se li havia sabut transmetre a l’afiliació el programa de la CNT; i finalment, reconeixien la indefensió de moltes seccions, que van quedar a la deriva, aïllades, sense el suport dels seus propis sindicats.¹⁰

En aquell moment (1983) la CNT va aprovar exigir la dissolució dels comitès d’empresa i la potenciació de les seccions sindicals com a forma de representació obrera en les empreses. Acceptaven la celebració de comicis però solament per a mesurar el grau de representativitat dels sindicats en les empreses sense haver de recórrer a la mobilització constant, però no per a construir un òrgan intermediador entre l’empresa i els trabajadores.¹¹

No obstant això, en aquells dies existien bastants sindicats cenetistes partidaris de participar a les eleccions sindicals. La seva proposta era buidar de contingut els comitès d’empresa des de dins i promoure la participació dels treballadors a les assemblees impulsades pels comitès. Aquesta opció va acabar tenint bastant suport en 1983, fins a guanyar momentàniament el congrés. Però l’acord va ser modificat ràpidament i es va passar pàgina com si res, davant l’escàndol dels proponents.

D’aquesta manera es va arribar al Congrés d’Unificació confederal, celebrat en 1984. En aquest moment un nombre important de sindicats de la CNT-AIT, partidaris de concórrer a les eleccions sindicals, es van passar a la nova organització, que es va dir CNT-Unificada. És a dir, que es van unir als sindicats sortits i expulsats prèviament de la CNT. Aquesta organització en pocs anys es va haver de canviar el nom convertint-se en la CGT actual.

El model sindical de la CNT

A la CNT li va costar bastants anys posar en marxa el seu model. Encara que ho tenien en 1983, la Confederació va quedar tan afeblida pels problemes interns i per no haver vist clar que tenir un model sindical implicava tenir també una acció sindical a to, que va trigar molt a poder reaccionar, quedant-se en la teoria. Per això, en diversos congressos de la CNT, a vegades sorgia alguna proposta de participar a les eleccions sindicals, la qual cosa demostrava inseguretat sobre el model propi.

En 1985 el govern va aprovar la Llei orgànica de Llibertat Sindical. En aquesta llei es van reconèixer els drets per a les seccions sindicals. En realitat copiaven les indicacions de la OIT sobre lliberteu sindical.

A partir de llavors la CNT es va centrar en posar a punt el seu propi model, malgrat la seva reduïda afiliació. En aquest període, donada la feblesa existent, moltes seccions sindicals van quedar reduïdes a la mínima expressió, incloent-hi seccions unipersonals, a fi de defensar el lloc de treball davant les represàlies de l’empresa. Aquesta praxi convivia amb l’existència d’algunes seccions importants.

En general, les seccions creixien en els períodes de conflicte i desapareixien en els períodes de tranquil·litat, com durant les vagues de les drassanes dels 80 (Bilbao, Puerto Real, Sagunt). Però la perspectiva va canviar radicalment a principis dels 2000 amb les vagues de Tomares, de Mercadona i la posterior del Caprabo, on es van aprendre dels errors de l’anterior, i es van potenciar noves seccions als centres de treball.

Encara que es comencés a albirar alguna cosa al Congrés de Bilbao, de 1990, en realitat en aquest congrés es va parlar més de l’altre model. Al Congrés de Granada, de 1995, es va teoritzar sobre un model sindical propi, però no va tenir desenvolupament pràctic. Va ser a partir de 2008-09 quan ja es parlaria més clarament d’un model sindical propi i va quedar definitivament incorporat als acords d’acció sindical de la CNT del Congrés de Còrdova de 2010. El seu desenvolupament faria un pas més al Congrés de Saragossa de 2015 i maduraria definitivament al Congrés de Canovellas de 2022.

El model es basa en allò que s’anomena la representació sindical, que ja hem vist anteriorment desenvolupada. A les seccions sindicals es reparteixen els càrrecs i les tasques. És l’acció sindical el que et protegeix davant la repressió sindical de les empreses i els acomiadaments, no els càrrecs, així que tots els components de la secció hauran de fer tasques sindicals. A major treball sindical demostrable, hi haurà major protecció.

Tots els càrrecs (delegat/a, secretari/a de prevenció, d’organització, de tresoreria, d’igualtat, etc.) són revocables en tot moment per l’assemblea. Això permet un control democràtic de la secció, que posarà a qui consideri oportú per a exercir les tasques que necessiti desenvolupar. Poden distribuir informació laboral fora d’hores de treball, rebre la informació remesa pel seu sindicat, recaptar les quotes de l’afiliació…

El model sindical de la CNT es basa en la implantació afiliativa, és a dir, tenir la suficient gent afiliada. Això és el que li donarà legitimitat a la secció. Per a aconseguir millores mitjançant una negociació col·lectiva cal tenir força. Les seccions podran negociar convenis dignes, pujades salarials o oposar-se als acomiadaments col·lectius.

Durant molts anys es va posar en marxa tot un entramat de protecció legal per a aquestes seccions gràcies a nombroses sentències judicials que la CNT va guanyar pacientment. L’Organització es va anar adaptant a aquest sistema i va crear recursos propis per a fer-les costat a les seccions en conflicte, tal com el Gabinet Tècnic Confederal o la Caixa de Resistència Confederal.

Per a comparar, als 90 la dinàmica existent en CNT era queixar-se de la discriminació injusta que patia la Confederació i les seves seccions, a les quals se’ls denegava l’accés al tauler d’anuncis, a les hores, als locals sindicals, etc.

En el cas dels comitès d’empresa, des de la CNT s’els entén com un organisme el que els sindicats no tenen realment el control i des d’on es nega l’autonomia de la classe obrera. Tenir autonomia implicaria comptar amb fórmules d’organització que no estiguessin mediatitzades per l’estat o la patronal. L’important és conèixer qui està nomenant els nostres representants a les empreses i quin òrgan s’encarrega de posar en marxa l’acció sindical.

No oblidem que un comitè d’empresa és un organisme col·legiat en el qual les decisions es prenen per majoria simple. Per tant, depèn de la correlació de forces que hi hagi entre els diferents sindicats que ho componen. És a dir, que el que importa no és tenir-hi presència, sinó realment tenir-hi la majoria del comitè.

Ens trobem moltes candidatures a les eleccions sindicals compostes per persones que ni tan sols estan afiliades al sindicat al qual representaran al comitè. Ens trobem amb representants sobre els quals els seus propis sindicats no tenen cap control i seccions sindicals d’altres sindicats sense cap poder d’actuació, ja que tota la capacitat concreta d’actuació l’adrecen a l’òrgan unitari, el comitè d’empresa. Per tant, aquí no es pot parlar en cap cas que existeixi res semblant a l’acció directa. Quina classe de mobilització promouran així?

Es considera que un comitè d’aquest tipus, sense un suport real (encara que existeixen alguns que sí), no suposa cap amenaça seriosa per a l’empresa. A les empreses no els costa res armar una candidatura amb familiars o amb obrers dòcils als interessos patronals. Al cap i a la fi és l’empresa la que posa les urnes i és perfectament capaç d’influir en els resultats. Aquestes candidatures pro-empresa entren en competició amb les impulsades per les plantilles. I això sense tenir en compte que les eleccions sindicals són cada quatre anys i que la majoria dels sindicats no aprofiten el temps per a aconseguir millores immediates, sinó que les presenten dins del seu programa a veure si els voten… “i llavors, ja potser…” es negociaran aquestes millores.

Per això la CNT entén que és millor organitzar-se en bloc en el mateix sindicat a través d’una secció sindical, que a més pot actuar immediatament. I això es farà sense subvencions o sense hores sindicals que et concedeix l’empresa, que pot semblar una excusa ideològica, però que és una forma de pressió ben real que utilitzen les empreses. L’anarcosindicalisme és més pràctic que ideològic, encara que sembli el contrari, i rebutjar aquests privilegis serveix per a garantir la nostra autonomia de classe. Tot això es fa perquè el control el tingui el sindicat, la secció i els treballadors que les conformen. En definitiva, es basa a construir teixit associatiu dins de les empreses, poder popular, poder obrer o com el vulguem dir.

Concretant una mica més, dins dels acords actuals de la CNT, les seccions haurien de portar reivindicacions particulars. Destaquen els relacionats amb la igualtat de gènere i el respecte de la diversitat LGTBI+, que han de ser garantits per la secció tant a l’empresa com a les relacions internes de la secció. Així mateix, la secció pot començar a reivindicar immediatament qüestions relacionades amb la transició ecosocial, com ara plusos de transport, reducció de residus, major seguretat, higiene i reciclatge, reduir la contaminació i impacte ambiental, i tot el que se’ls ocorri. En un context de decreixement, les seccions podran proposar canvis de funcionament dels sectors productius i transformar la producció. En aquest cas tot depèn de la força i també del grau de politització de cada secció, responsabilitat que recau sobre els sindicats i la seva capacitat formativa.

Un altre aspecte destacable és que la CNT actual té un programa revolucionari adaptat al segle XXI. Si bé és un procés a molts anys vista, s’entén que també cal anar preparant les seccions. Per exemple, si algun dia es volgués controlar l’accés al treball, les seccions sindicals haurien de col·laborar amb les borses de treball i les assemblees d’aturats, facilitant la superació de les entrevistes als processos de selecció. O si es pretengués realitzar una anàlisi sectorial, per a això podrien col·laborar les seccions d’un determinat àmbit. I amb això tanquem el cercle d’aquest article, tornant a considerar la secció sindical com el germen de la socialització de les empreses dins de la implantació del comunisme llibertari.

Acabant

Ara com ara la Confederació ha superat l’afiliació que va tenir aquell 1983 i té implantació a centenars d’empreses. Podem dir que també influeix en el nostre benefici el cansament envers el model dels comitès d’empresa després de quatre dècades o que el teixit empresarial actual es compon de cada vegada empreses de menor mida. De totes maneres, donades les taxes actuals de sindicació, tots els sindicats tenen molt camp per a recórrer i no hauríem de buscar excuses, ja que a l’estat espanyol hi ha 20 milions de persones assalariades sense sindicat i, per tant, sense cap model sindical.

La CNT ha d’anar posant la seva maquinària a punt, ja que hi ha molta gent que no va al mateix ritme ni sindicats que tenen les mateixes capacitats. S’haurà de continuar fent balanç d’allò que ha funcionat en els últims anys i del que no, per a millorar el model i fer un salt d’escala definitiu.

I per a acabar repetiré les dues idees clau del debat sobre models sindicals: a) és important com els sindicats designen als seus representants dins de les empreses; i b) és important conèixer on dipositem el pes de la nostra acció sindical.

Per Miguel G. Gómez @blackspartak

1. Per a conèixer la història d’aquests representants revolucionaris Alejandro Andeasi Cieri (2019). “Delegados revolucionarios de empresa [Revolutionäre Obleute] y movimiento consejista en la Gran Guerra y en la Revolución alemana de 1918-1919”. UAB Nuestra Historia, vol. 8, 2019, pp. 67-90. https://www.aacademica.org/alejandro.andreassi.cieri/25.pdf  ↩︎
2. És el dret dels treballadors a fundar sindicats o a afiliar-se a qualsevol de la seva elecció. Està recollit en la Constitució espanyola, art. 28. Per tant és un dret fonamental d’acord amb les lleis internacionals. Aquest dret deriva dels Drets Humans. La primera vegada que es va guanyar aquest dret va ser a Anglaterra en 1824. És a dir, que primer va existir el sindicalisme, i més tard es van guanyar els drets civils i polítics bàsics i mai va anar al revés. ↩︎
3. Carlos Molero Manglano. Los sindicatos más representativos. https://vlex.es/vid/sindicatos-representativos-205924505  ↩︎
4. Daniel Vallès Muiño (2020). “El Ministerio de Trabajo 1920-1923: Iniciativas normativas relevantes.
   Corporativismo, Casas Baratas e Inspección de Trabajo.” IUSLabor 2/2020 https://www.google.com/url?sa=t&source=web&rct=j&opi=89978449&url=https://www.raco.cat/index.php/ IUSLabor/article/download/370078/466109/ ↩︎
5. Es pot llegir el text de la llei aquí: https://www.boe.es/gazeta/dias/1931/11/28/pdfs/gmd-1931-332.pdf ↩︎
6. Actes del Congrés de la CNT. Madrid, 1931 ↩︎
7. Solidaritat Obrera, 17/11/1933, p. 3 ↩︎
8. Glicerio Sánchez Recio. El sindicat vertical com a instrument polític i econòmic franquista. Univeridad d’Alacant ↩︎
   CNT, febrer de 1983 ↩︎
9. CNT, febrero de 1983 ↩︎
10. Ídem ↩︎
11. Una altra resolució d’interès era la petició de control de la Seguretat Social per part dels sindicats, mai posada en pràctica. ↩︎