Entrevistem a l’actual Secretari General del Comitè Regional de Catalunya i Balears, Miguel G. Gómez, sobre la Vaga General de l’11N i sobre altres qüestions que ens sorgeixen arrel d’aquesta convocatòria, del procès que ha portat a convocar aquesta vaga i sobre com enfoca la CNT la estratègia a curt i llarg termini.
Redacció.
Per què cal convocar una vaga general ara? D’on sorgeix aquesta vaga?
La vaga surt del moviment d’habitatge, que fa dos anys que planteja una lluita general contra els lloguers excessius i l’augment de les hipoteques, en definitiva, contra la dificultat d’accés a l’habitatge. El moviment d’habitatge intenta pressionar les institucions, i l’eina de lluita del moviment obrer és la vaga general i la vehicula a través del sindicalisme laboral perque necessita trobar la millor forma de pressionar per aconseguir el seu objectiu.
Això no treu que el propi sindicalisme de caràcter laboral no portem molts anys darrere d’una vaga laboral en condicions, però sempre ha estat aturada pels sindicats de concertació.
Com s’ha organitzat la vaga arreu de l’Estat?
Hi ha converses des de fa temps entre el moviment per l’habitatge i el sindicalisme laboral. A principis d’any ja s’estava parlant de convocar una vaga, i el sindicalisme alternatiu o combatiu ho va acceptar. Des de principis d’any ja s’estava parlant d’això, que és el moment en què es presenta la plataforma Ens costa la vida. És una plataforma formada per 6 sindicats laborals -CNT, CGT, COS, Solidaritat Obrera, Intersindical i IAC- i 3 d’habitatge, que són PAH, el Sindicat de Llogateres i COSHAC. Totes aquestes organitzacions creen una plataforma a favor de fer la vaga i fan moviments com, per exemple, una enquesta que contesten unes deu mil persones. La CNT va celebrar un Ple de Catalunya al març dedicat a la vaga i es va aprovar. Cap al juny ja es comentava que, si la vaga no es feia al 2026, seria al 2027, perquè es preparessin les bases.
Tot es va accelerar a partir del desnonament de Maricarmen a Madrid, i el que va passar amb l’Olga a Catalunya, que de fet va ser abans, es va començar a preparar un ambient emocional favorable a fer alguna cosa important. Així que quan l’oposició en el Congrés tomba els decrets de l’habitatge, es genera una indignació brutal, i és llavors quan UGT i CCOO diuen, per primera vegada, que estan d’acord amb la proposta de la vaga que li fa el moviment per l’habitatge.
El timing és una mica delicat, perquè han convocat eleccions. Hi ha qui diu que és una vaga que reforça el govern de l’estat, o que els sindicats majoritaris l’han redirigit per la seua pròpia agenda. Com es situa la CNT davant d’això?
La CNT es situa d’una forma clara a favor de la vaga per ampliar els drets dels treballadors i per ampliar la capacitat de resposta de la classe treballadora. No ens preocupa tant la vaga en si (que sí ens preocupa), sinó el procés de la vaga. També ens preocupa com les eleccions poden distorsionar la participació a la vaga. Seríem innocents pensant que una cosa no afecta l’altra. Pedro Sánchez necessita fotre una patada al tauler perquè anava per sota a les enquestes electorals. A més, tot això està coincidint amb la victòria de Lula, amb la derrota de les midterms de Trump, amb les protestes a França. Tot això afecta el sentit comú de la gent, fa que sociològicament es pensi que cal sortir al carrer. I el Govern s’està rentant les mans, com si no fos cosa seva, d’una manera molt hipòcrita i molt sibilina, tot i portar vuit anys al govern i no haver fet cap decret d’habitatge. S’han esperat al darrer moment, quan ja era inevitable.
La convocatòria de la vaga és la que és per una decisió del moviment d’habitatge. Ells volien convocar-la d’avui per demà, però necessiten d’uns terminis. Com es volia convocar de manera unitària, necessitaven que tots els sindicats es posessin d’acord, i l’anunciessin plegats.
Diversos sectors, com els professors o els metges, han mostrat el seu descontent els darrers mesos amb vagues. Podem dir que han escalfat motors per a la vaga general?
Normalment, en aquest país, quan es convoca una vaga general és com si fos una mena d’acumulació d’altres vagues. Hi ha problemes laborals a molts sectors, hi ha diferents vagues, algunes són indefinides, altres són puntuals…, i això es va acumulant i retroalimentant. Una vaga que surt al carrer, que talla carreteres, estimula que altres sectors facin igual, i que al final totes les lluites col·lectives s’acaben retroalimentant, de tal manera que obliga, sempre s’obliga, a que els sindicats de concertació convoquin una vaga general. I això passa així des dels anys 80.
Potser la vaga dels metges ha quedat més diluïda en el discurs públic, però la dels mestres ha tingut rebombori, i després les biblioteques, que també s’han posat en vaga. Creus que en aquest sentit hi ha una diferència entre Catalunya i la resta de l’estat?
Catalunya ha tingut un paper bastant predominant en anar cap aquí. Però a veure, també s’ha de dir que aquesta vaga surt de Madrid, de l’acampada de Sol. Catalunya, diguem-ne, estava molt ben posicionada per fer aquesta vaga, amb la feina avançada, per tant està responent molt bé, molt ràpid, amb molts comitès de base. I Euskal Herria està sempre ben articulada, no hi ha hagut problema, tot el sindicalisme s’hi ha posat.
Com s’organitza la CNT?
Per una banda, hi ha una part eminentment sindical, que és preparar les seccions sindicals, visitar-les, explicar els motius de la vaga, resoldre preguntes i tot això. I a partir d’aquí també estimular la gent del propi sindicat: els militants o els afiliats. I després hi ha la part social, que és juntament amb altres col·lectius, sobretot amb el moviment de l’habitatge, però també amb altres sindicats; hi ha aquesta part de coordinació en els comitès de vaga, que es diuen de vaga, però bé, són comitès de base. I aquesta part és més popular, aquí hi ha tothom, hi ha molts estudiants, joves , etc. En general predomina la joventut, perquè té la inquietud vital de l’accés a l’habitatge.
Com se segueix després d’aquesta vaga? Quin és l’horitzó desitjable?
L’horitzó desitjable per a la CNT és la generalització d’aquests consells o comitès de vaga que hi ha ara mateix al territori i que s’haurien de mantenir d’alguna manera, perquè creiem que és una cosa positiva. Són assemblees de gent que s’ha conscienciat. I mantenir això, com en una altra època els CDR o les assemblees de barri post-15M, mantenir aquests comitès de vaga, és clau perquè en la propera vaga -si és que es fa una propera vaga- tot surti de manera més natural i més massiva. A més són un estímul per promoure assemblees de treballadors que passin per sobre dels comitès d’empresa i la burocracia.
Hi ha l’horitzó d’una nova vaga més endavant?
No, però si guanyés, per exemple, PP i Vox, no m’estranyaria que a dos o tres mesos tinguéssim una vaga. També si guanya el PSOE i comença a fer el ronsu, o que no li donen els vots per fer el decret o algo similar, doncs potser n’hi ha una altra. D’alguna manera, l’horitzó és aquesta acumulació de forces de base que s’ha de mantenir en el temps per poder reactivar-se de cara a fer futures mobilitzacions.
Contra això hi ha un perill, que a la CNT ho veiem, que són les eleccions sindicals, que són l’any que ve. Les eleccions sindicals són súper disgregadores perquè els sindicats entren en competència entre ells. En lloc de dir “anem a la una per aconseguir unes coses”, es dediquen a prometre-les perquè els votin. És la manera de desactivar les plantilles. Bé, almenys l’experiència de la CNT és aquesta. Molta gent que s’apalanca, entrega el seu vot i diu, “bé, doncs ja m’ho fas tu tot, no?” No és una crida a l’acció, sinó tot el contrari, a delegar. I, és clar, la delegació va en contra de l’autogestió i l’acció directa, que sóns els valors principals de la CNT.
Si a nivell sindical s’entra en lògica de competició, no està en lògica de conflictivitat?
Passa que els conflictes se canalitzen per aconseguir aquests vots. Ha passat molt en la negociació de convenis, que Comissions i UGT convoquen vagues en aquest moment. Per què? Perquè beneficien la negociació amb les empreses. I veus que és una cosa instrumental, que està pensada així.Segurament, a la pròxima primavera veurem un esclat de vagues d’ensenyament. Per què? Perquè al març o l’abril hi haurà les eleccions sindicals. I ara mateix hi ha una competitivitat brutal. Tothom ha d’aparèixer com el més radical. Hi ha conflictivitat però pot quedar totalment instrumentalitzada. No és una cosa natural de la lluita. I això pot afectar a l’autoorganització de cara a una nova vaga general. Afecta, perquè la gent queda cremada d’aquestes coses. Després no la cridis a una vaga general.
Quins nous reptes o necessitats planteja el món al sindicalisme de base?
Jo crec que el repte principal és entendre que la nostra normalitat, la societat que s’entèn com a “normal”, capitalista que estem vivint, està en els seus últims anys de vida. El tema del canvi climàtic, tota la conjunció de crisis, de guerres, amb talls de subministrament d’energia, tot això està creant uns problemes molt estructurals que faran impossible una vida com la que tenim actualment. Per tant, el sindicalisme s’ha de col·locar com una alternativa de societat, com un model d’estructura de societat. I aquí la responsabilitat està en construir uns sindicats prou forts però també prou comunitaris, prou arrelats al territori. Per això dèiem allò dels comitès locals de base, que és important que aquesta confluència existeixi. I el sindicalisme d’habitatge té la manera d’arribar a les dues coses, tant al comitè local, que en part l’impulsa, i al sindical laboral, amb qui en part té l’aliança. El que sabem que no té molta projecció a llarg termini és seguir igual, seguir amb els processos electorals una i altra vegada. I ara m’activo, i ara em desactivo. Per això s’ha de desbordar el sindicalisme de concertació, ens hem d’organitzar perquè aquest sindicalisme combatiu – i en el nostre cas l’anarcosindicalisme – tingui d’una vegada la possibilitat de ser gran, nombrós, i que puguem establir ja processos de lluita més grans i, eventualment, de construcció d’una nova societat.
En part ja has contestat, però quins exemples d’autoorganització llibertària creus que estan tenint un reflex o podrien servir actualment d’inspiració davant la davallada de drets i la crisi ecològica?
D’alguna manera, el procés dels CDR era un exemple d’això, que va passar a tot arreu. Literalment a tot arreu, fins a l’últim poble. Altres exemples serien les assemblees de barri o de poble de després del 15M o els MRG del moviment antiglobalització que també van sorgir a Catalunya. D’aquí es construeix el municipi, o la comuna, o alguna cosa així. La part fonamental i elemental de la societat. A partir d’aquí ja podem establir ja un repte contra el poder estatal macro. Però això ha d’estar estructurat. Els sindicats serveixen també per a vehicular i canalitzar el contrapoder. Perquè tenen ja una estructura ben funcional. Però bé, han de ser capaços d’integrar aquests comitès locals, perquè a vegades no encaixen dintre de l’estructura. Que són una estructura més territorial que sindical. Si les dues coses aconsegueixen casar, podem tenir una projecció revolucionària.
Els comuns també poden contribuir a generar això?
Els comuns funcionen sobre la base del dia a dia. I els comitès locals actuals són sobre la base d’una lluita concreta. Els comuns són una cosa molt a llarg termini que pot generar aquest sentiment d’identitat, d’arrelament i d’un sentit comú, d’allò propi, allò meu. El repte és construir una lluita que t’està preparant per enfrontar-te a un estat, a un capitalisme, un problema molt gros, i que et dóna l’energia suficient per mobilitzar tothom, i que durant el procés s’arribi a elaborar les bases de la nova societat
En què creus que podria fer alguna mena d’autocrítica la CNT?
Sota la teoria, l’anarcosindicalisme té la idea que la societat podria encabir-se a dins del sindicat. El sindicat, per tant, seria com la columna vertebral de la societat socialista post-revolucionària. Sovint hem caigut en tractar el nostre corrent des d’un enfocament ideològic, quan ho podríem fer des d’un punt pràctic i construir-lo des de la experiència. Aquest seria el repte que tenim davant. Tenim eines i acords, però ens falta més projecció i recorregut.
Però, de moment, cal mobilitzar-se l’11N. Ens veiem en la vaga!
