Miguel G. Gómez
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, a Catalunya es confiava en una propera victòria alidada. La gent tenia esperances que els Aliats intervindrien en Espanya. Això creava un ambient de cert optimisme que reomplia les organitzacions d’esquerres malgrat la clandestinitat. La repressió era brutal i el clima de persecució i obscurantisme ho esquitxava tot.
La CNT s’havia reconstruït, primer el 1942 i després el 1944. Cap el 1945 hi comptava amb centenars d’afiliats dividits en sindicats de ram, segons la seva feina, destacant els ferroviaris i els treballadors de les fàbriques com les de la Pirelli o la Bertrand i Serra (Fàbrica Nova). També hi havia una xarxa d’afiliats a la CNT, però que s’organitzaven en grups d’afinitat més tancats. Per completar aquest panorama, també hi havia un grup de les Joventuts Llibertàries i petites agrupacions de la UGT i del PSUC.
Aquesta nova militància va liderar conflictes socials, com ara el de la primera vaga de la Fàbrica Nova, del 28 al 30 de juny de 1945. La vaga estava motivada perquè els contramestres i altres treballadors homes amb càrrecs de categoria similar havien rebut “un plus por vida cara”. Les dones obreres es van queixar i van reclamar a l’empresa el mateix plus per a tothom, independentment del sexe.
La vaga del juny va esclatar el dia que hi havia una reunió del sindicat vertical franquista, amb el delegat de Treball de Barcelona i els enllaços sindicals, per resoldre la petició de les obreres. L’empresa no volia concedir cap cessió. Deien que un augment de salaris per tota la plantilla només el podia aprovar el Ministerio de Trabajo. Les obreres es van declarar en vaga de “braços caiguts”, i als dos dies van aconseguir guanyar el “plus de vida cara”. Hi hagué només un detingut, posat en llibertat als pocs dies. L’Audiència Provincial de Barcelona va arxivar el cas, per possibles “desórdenes” a primers de gener de 1946.
Aquesta victòria no duraria gaire, ja que al 1945, les condicions de vida de la classe obrera eren penoses. El racionament dels productes de primera necessitat, les condicions precàries, la seguretat laboral nul·la, es van retroalimentar amb els talls elèctrics que provocaven aturades a les fàbriques. Quan una fàbrica quedava sense llum, el procés productiu quedava interromput durant unes hores, a vegades dies sencers. Quan això passava els encarregats i patrons enviaven les obreres i obrers a casa seva. Quan tornava la llum havien de tornar corrents. Les hores perdudes no les cobraven, de manera que aquesta situació creava un malestar social evident.
De totes formes es podria afegir, que la guerrilla antifranquista actuava per tota la comarca de l’Alt Llobregat i que una de les accions preferides de les partides guerrilleres llibertàries del Massana, del grup Talión, dels germans Sabaté o del Faceries, precisament, era volar torretes elèctriques. Tallaven l’energia de poblacions senceres i, per descomptat, les fàbriques hi quedaven aturades.
L’inici del conflicte del gener del 1946 a la Fàbrica Nova es va produir per que les obreres es negaven a recuperar les hores de treball perdudes pels talls elèctrics. No era cosa seva. Elles estaven a la feina de manera puntual. Volien cobrar el salari. Aquest cop la situació es va resoldre favorablement i les obreres van aconseguir que l’empresa no se les descomptés del sou aquestes hores. Després van seguir amb la lluita laboral i van fer una vaga de braços caiguts per demanar un augment del salari de 45 pessetes.
Així arribem al dia 25 de gener, divendres. Era dia de cobrament. Es van adonar que no se les havia pagat el dia 24, per que era festiu. Era el infame “Día de la Liberación” que celebrava el règim fascista. El dia que havia caigut Manresa en les seves mans. Les obreres – pràcticament fins a aquest moment no van participar els homes – van exigir cobrar el dia 24 i com no se les va fer cas es van posar en vaga immediatament. El primer dia de vaga fou el dissabte 26, i el dilluns 28 la vaga ja s’havia estès a altres fàbriques de Manresa i després als comerços.
Les autoritats franquistes van entrar en pànic. El Govern Civil va fer venir a Manresa nombrosos efectius de la Guàrdia Civil que van ocupar militarment la ciutat. De seguida van ser detinguts diversos militants obrers, coneguts d’altres temps, però no necessàriament implicats en la vaga – tot i que algú sí que ho estava. En paraules del cenetista Emilià Martínez, recollides per Pedro Flores, en el seu Las Luchas Sociales del Alto Llobregat y Cardoner:
«para asustar a las huelguistas y coaccionarlas aún más, se cogió a los militantes más conocidos, se nos amanilló fuertemente de dos en dos (éramos doce o catorce) y en camión descubierto se nos paseó por las principales calles de la ciudad, diciendo a la gente que nos llevaban a la Modelo y que tal vez nos fusilarían si las huelguistas no cedían.»
Malgrat això, la vaga general va continuar fins al dia 31 de gener. Aquell dia hi hagué una gran manifestació de suport a la vaga. Quan la gentada va arribar a la Plaça Major la policia i la Guàrdia Civil van carregar violentament provocant ferits.
Les obreres van aconseguir cobrar el jornal del dia 24. I a més un augment de 75 pessetes al mes, millores amb els racionaments dels productes de l’economat. Els detinguts serien posats en llibertat als dies i setmanes després. És a dir, que malgrat tot, la vaga fou un èxit.
A més es va contribuir a trencar la censura i el silenci informatiu. El mateix òrgan falangista Solidaridad rabiava: «Lo que pasa en Manresa es un río, el Cardoner, al que si en él se criasen cocodrilos habría que tirar a todos los bulistas.» El règim s’havia vist desafiat per una ciutat… i ho reconegué.
A Manresa hi hagué una vaga general… la primera d’una ciutat sencera durant el franquisme. Fins al moment, a Catalunya hi va haver diverses vagues a empreses grans com la Moritz, la Fabra i Coats, la Maquinista Terrestre i Marítima, i algunes més. Catalunya s’havia despertat. La vaga de Manresa rebotaria per altres poblacions del Baix Llobregat, el Vallès, el Maresme i la capital, Barcelona. Aquestes vagues tindrien també impacte en la realitat social que es visqué durant 1946, donant peu a la primera vaga general de caràcter provincial, la de Biscaia del maig de 1947.
No eren vagues per fer una revolució social, sinó primer, per a millorar les condicions materials i, segon, per visibilitzar un malestar contra el règim totalitari. Eren els primers passos de la resistència contra Franco en la conjuntura dels anys de la postguerra. La CNT seria protagonista indirecta de tot aquest procés, a través dels seus i les seves militants. Però la veritable protagonista, iniciadora de tot el procés, qual aleteig d’una papallona, no seria un altre que la plantilla de la Fàbrica Nova.