Comunicat de l’1 de Maig de la CNT
Avui no ens mobilitzem ni per nostàlgia ni per ritual. Ens mobilitzem perquè el present ens crema i ens volen prendre el futur. Ens mobilitzem perquè el treball continua sent explotació, perquè l’obediència se’ns imposa com a virtut, i perquè la dignitat encara es negocia en mercats que no triem.
El vell món —el de la jerarquia, la submissió i la por— s’esquerda sota els nostres passos. No l’empenyem per desig, sinó per necessitat. Cada jornada laboral precària, cada retallada dels drets, cada vida subordinada al benefici d’uns quants confirma que no hi ha reforma possible dins d’aquest sistema.
No hi ha futur sense desobediència.
Desobeir és recordar que no vam néixer per a obeir injustícies. És negar-se a acceptar que la vida sigui només sobreviure. És organitzar-nos sense amos, construir sense permís, resistir sense por. La desobediència no és caos: és la llavor d’un nou ordre, que neix des de l’arrel, horitzontal, solidari i lliure.
Davant dels que ens volen aïllades, triem la comunitat. Enfront dels que ens volen dòcils, triem l’acció directa. En contra dels que ens volen desanimades, triem la lluita compartida.
Pau. Treball. Revolució.
Parlar de pau avui no és ingenuïtat: és urgència. Vivim en un món ferit, ple de guerres obertes i conflictes permanents, on milions de persones són desplaçades, explotades o sacrificades en nom d’uns interessos que mai són els seus. Les decisions que condueixen a la guerra es prenen des de la distància de qui la pateix, en despatxos on la vida humana es redueix a xifres, recursos o fronteres.
Ens diuen que la guerra és inevitable, que és part de l’ordre del món, que hem de triar bàndol i acceptar les seves regles. Però la guerra que ens imposen no és la nostra.
No lluitem ni per banderes, ni per mercats, ni pels beneficis d’elits polítiques o econòmiques que mai trepitgen el front.
La pau que defensem no és la pau del silenci, ni la pau dels cementiris, ni la pau imposada per la força. És una pau construïda des de baix, des de la justícia social, des de la igualtat real i la fi de tota dominació. Perquè no pot haver-hi pau mentre existeixi explotació, mentre la riquesa d’uns depengui de la misèria d’uns altres, mentre la vida estigui subordinada al poder i al benefici.
Rebutgem un món on la violència és negoci i la guerra és indústria.
Rebutgem que les nostres vides siguin instrumentalitzades per a sostenir sistemes que
necessiten el conflicte per a perpetuar-se.
La nostra pau neix del suport mutu, de la solidaritat entre pobles, de la desobediència als qui ens empenyen a l’enfrontament. És la pau dels qui es neguen a matar i a morir per interessos aliens. És la pau que es construeix organitzant-nos, resistint i creant alternatives.
Perquè lluitar per la pau avui és també lluitar contra les causes que fan la guerra possible.
I aquesta lluita —col·lectiva, conscient, insubmisa— és ja una forma de revolució.
Avui, com ahir, l’anarcosindicalisme no demana permís: construeix alternatives. Des dels sindicats de base, les xarxes de suport mutu, les vagues, les okupacions, les cooperatives, els carrers. Allí on hi hagi explotació, hi haurà resistència. Allí on hi hagi obediència, hi haurà rebel·lia.
Que tremolin els qui sostenen aquest món vell.
Que s’escoltin les nostres veus a cada lloc de treball, a cada barri, a cada racó.
Perquè no esperem el futur: L’estem creant.
Visca el Primer de Maig!
Visca la lluita de la classe treballadora!
Per l’anarquia i el suport mutu!
